Informació en Salut Mental

Es un trastorno psicótico y la más común de las enfermedades mentales graves. Suele aparecer de forma aguda. Altera la capacidad de las personas en muy diversos aspectos psicológicos como el pensamiento, la percepción, las emociones o la voluntad.

Se dividen los síntomas en dos grandes grupos: los positivos y los negativos, esta división no tiene nada que ver con que unos sean buenos y otros malos.

Los positivos consisten en aquellas manifestaciones anormales, suelen aparecer en las fases agudas que experimentan o hacen los pacientes, como percibir cosas que no existen (alucinaciones) o pensar que ocurren cosas que no son verdad (delirios).

Los negativos consisten en aquellas manifestaciones que hacen pensar que el sujeto está perdiendo capacidades para pensar, sentir o hacer cosas con normalidad. Por ejemplo, dejar de hablar con fluidez, tener interés por las cosas o las personas, o levantarse cada día.

Es una enfermedad crónica, compleja, donde las personas que la sufren a menudo no tienen conciencia de estar enfermas; y que no afecta por igual a todos los pacientes, ni en síntomas, ni en la gravedad de los mismos.

Lo más común es sufrir alteraciones importantes en su funcionamiento social y personal, necesitando para su recuperación la combinación de estrategias que incluyen farmacología (medicación), psicología, y apoyo de recursos sociales y laborales complementarios para facilitar su reintegración social y laboral.

También es relevante para disminuir las recaídas de esta enfermedad la intervención en el ámbito familiar. Aparece normalmente en la adolescencia, y afecta a un 1% de la población mundial. Existen tratamientos muy efectivos para las crisis.

Síntomas de la enfermedad:

• Trastornos del pensamiento: se manifiesta en la práctica por el hecho de que el paciente dice cosas que para los que le rodean no tienen sentido.
• Delirios: Falsas creencias que no pueden desarraigarse, ideas absolutamente falsas que el paciente cree ciegamente (creerse perseguido por alguien).
• Paranoia: Pensar que hay personas le quieren hacer daño.
  Alucinaciones: Consiste en percibir cosas, sonidos o sensaciones que en realidad no existen.
• Negación de la enfermedad: Se trata de negar absolutamente que exista la enfermedad, es decir, el paciente no es consciente de que está enfermo.
• Cambios en las emociones: Las emociones pueden presentarse como inafectivas o fuera de control y muy aumentadas. La inafectividad puede conducir a una carencia de expresión facial y a una apariencia de desinterés generalizado por lo que acontece. Las emociones también pueden estar fuera de lugar, por ejemplo, llorando ante algo divertido.
• Aislamiento: Conducta por la que el paciente se encierra en si mismo y en su mundo interior, con muchas dificultades para su relación con el exterior.
• Falta de motivación: la persona puede sentirse agotada y sin motivación, puede perder el interés por la vida, también es posible un desorden en el autocuidado, limpieza y orden.
• Síntomas de ansiedad y síntomas depresivos: Es muy posible que el paciente se encuentre inquieto y ansioso, es la angustia provocada por el sentimiento de que algo grave está ocurriendo y de que no pueda hacer nada para evitarlo. Pueden aparecer asimismos sentimientos depresivos, y es muy común la baja autoestima.

La mayor parte de la gente que padece Esquizofrenia no tiene todos estos síntomas. Del mismo modo, algunas personas se ven más severamente afectadas que otros.

Formas de la enfermedad:

No todas las esquizofrenias son las mismas ni todas evolucionan igual ni requieren el mismo tratamiento.

Són un conjunt heterogeni de diagnòstics i símptomes en salut mental en les quals una persona té un patró prolongat de comportaments, emocions i pensaments que és molt diferent a les expectatives de la seua cultura. Aquests comportaments interfereixen amb la capacitat de la persona per a exercir-se en les relacions interpersonals, el treball i altres escenaris. A més de, a vegades, generar un sofriment notable a la persona que la pateix.

SÍMPTOMES

Els símptomes varien àmpliament depenent de la mena de trastorn de la personalitat. És molt comú en els trastorns de personalitat confondre els símptomes amb el caràcter o la personalitat de la persona que els pateix. En general aquests patrons comencen en l’adolescència i poden portar a problemes en situacions laborals i socials.

Es diuen trastorns de la personalitat perquè afecten la totalitat de les característiques de la persona: conducta, emocions, pensament, i en la manera de mostrar-se o relacionar-se.

Encara que hi ha èpoques de millora o de gravetat, s’entén que els trastorns de personalitat són trastorns crònics, perquè hi ha una estabilitat en els símptomes manifestats, la persona “quasi sempre” es mostra o es comporta de determinada manera, o amb determinats comportaments.

En uns casos existeix una consciència de problema, en uns altres, no existeix en absolut, i la persona pot manifestar que el problema són els altres, depèn de la mena de diagnòstic, de la gravetat dels símptomes, entre altres factors.

DIAGNÒSTIC I TRACTAMENT

Obtenir un correcte diagnòstic és essencial per al tractament de trastorns de personalitat, i el diagnòstic és, a vegades, difícil de realitzar, perquè està basat en l’observació que es realitza per part dels professionals de salut mental.

EXPECTATIVES I PRONÒSTIC

El pronòstic varia, depenent d’una gran quantitat de circumstàncies (gravetat del trastorn, tractament…) però s’entén que aquests trastorns són crònics.

TIPUS

En el DSM-IV, es distingeixen deu tipus de trastorns de personalitat, reunits en tres grups (A, B, i C) per les similituds de les seues característiques:

A:

Paranoide (desconfiança excessiva o injustificada, suspicàcia, hipersensibilitat i restricció afectiva).
Esquizoide (dificultat per a establir relacions socials, absència de sentiments càlids i tendres, indiferència a l’aprovació o crítica).
Esquizotípic (anormalitats de la percepció, del pensament, del llenguatge i de la conducta, que no arriben a reunir els criteris per a l’esquizofrènia).

B:

Antisocial (conducta antisocial contínua i crònica, en la qual es violen els drets dels altres, es presenta abans dels 15 anys i persisteix en l’edat adulta).
Histriònic (conducta teatral, reactiva i expressada intensament, amb relacions interpersonals marcades per la superficialitat, l’egocentrisme, la hipocresia i la manipulació).
Narcisista (sentiments d’importància i grandiositat, fantasies d’èxit, necessitat exhibicionista d’atenció i admiració, explotació interpersonal).
Dins d’aquest grup (B), el més important, per ser el més comú dels trastorns de la personalitat, és el TRASTORN LÍMIT DE PERSONALITAT, que es caracteritza primàriament per inestabilitat emocional, pensament extremadament polaritzat i dicotòmic i relacions interpersonals caòtiques.

També inclou una inestabilitat generalitzada de l’estat d’ànim, de l’autoimage i de la conducta, així com del sentit d’identitat.

Més àmpliament, aquests són els tipus de símptomes sobre el Trastorn Límit (no és necessari presentar-los tots per a determinar si es pateix Trastorn Límit de Personalitat, això l’ha de decidir un professional):

Símptomes afectius

1.- Inestabilitat afectiva deguda a una notable reactivitat de l’estat d’ànim (p. ex., episodis d’intensa disforia, irritabilitat o ansietat, que solen durar unes hores i rares vegades uns dies).

2.- Ira inapropiada i intensa o dificultats per a controlar-la (p. ex., mostres freqüents de mal geni, enuig constant, baralles físiques recurrents).

3.- Sentiments crònics de buit o inutilitat.
Símptomes impulsius

4.- Comportaments, intents o amenaces suïcides recurrents o comportament d’automutilació.

5.- Un patró de relacions interpersonals inestables i intenses caracteritzat per extrems d’idealització i devaluació.

6.- Impulsivitat en almenys dues àrees que és potencialment nociva per a si mateix (p. ex., despeses, sexe, abús de substàncies, conducció temerària, fartades de menjar).

Símptomes interpersonals

7.- Esforços frenètics per a evitar un abandó real o imaginat.

8.- Alteració de la identitat: autoimage o sentit de si mateix acusada i persistentment inestable.
Símptomes cognitius

9.- Ideació paranoide transitòria relacionada amb l’estrès o símptomes dissociatius greus.

C:

Evitativo (hipersensibilitat al rebuig, la humiliació o la vergonya; retraïment social malgrat el desig d’afecte, i baixa autoestima).
Dependent (passivitat perquè els altres assumisquen les responsabilitats i decisions pròpies, subordinació i incapacitat per a valdre’s només, falta de confiança en si mateix).
Obsessivocompulsiu (perfeccionisme, obstinació, indecisió, excessiva devoció al treball i al rendiment; dificultat per a expressar emocions càlides i tendres).
Aquest grup es caracteritza per un patró penetrant de temors anormals, incloent relacions socials, separació i necessitat de control.

També hi ha persones que pateixen una sèrie de símptomes que no s’enquadren completament en cap d’aquestes categories, es parlaria en aquests casos de trastorn de personalitat no especificat.

El Trastorn Bipolar, anteriorment denominat Psicosi Maníac-Depressiva, està inclòs dins dels trastorns de l’estat d’ànim. Podem definir el trastorn bipolar com una malaltia crònica en la qual es produeix una alteració dels mecanismes bioquímics del cervell que regulen les emocions i l’humor i on aspectes de caràcter psicològic i social són rellevants per a determinar el seu pronòstic i l’evolució de la persona afectada. Les persones experimenten alteracions en l’estat d’ànim i en la conducta, amb una important repercussió en la seua vida quotidiana i la de la seua família.

La malaltia es presenta en diferents episodis:

• EPISODI MANÍAC: La persona està eufòrica, la seua activitat física i mental diària augmenta de manera patològica.
• EPISODI HIPOMANIACO: En aquesta ocasió la persona també presenta símptomes de mania, però la intensitat és menor.
• EPISODI DEPRESSIU: La persona es troba molt trista, molt desanimada, i la seua activitat diària es veu afectada.
• EPISODI MIXT: En aquests episodis la persona viu símptomes maníacs i depressius alternativament. La persona es pot sentir eufòrica però alhora no tenir vitalitat, o per contra, tenir un ànim depressiu i estar molt actiu.

El canvi d’una fase a una altra (de mania a depressió) és variable i com s’ha dit, entre aquestes fases hi ha períodes d’estabilitat. La freqüència varia d’una persona a una altra.

Segons els últims estudis, el trastorn bipolar apareix aproximadament en el 1,2% de la població general, tenint la mateixa incidència en homes que en dones. Però hem de destacar els estudis que informen que els homes tendeixen a presentar un nombre semblant d’episodis maníacs i depressius i les dones, en canvi, solen presentar major nombre d’episodis depressius.

El trastorn bipolar és una malaltia crònica, però amb un adequat tractament, les recaigudes poden disminuir i la persona pot intentar aconseguir una millor qualitat de vida.